Tots els anys —i ja en fa uns quants!— és comú al nostre Arquebisbat que, per agrupacions arxiprestals, es faci una trobada festiva, sigui lligada amb el temps pasqual —els 50 dies següents a la Pasqua de Resurrecció que es tanquen amb la Pentecosta—, sigui amb la cloenda del curs pastoral abans de l’aturada estiuenca que comporta el desigs de fer una mica de vacances.
Enguany, com que els rodencs estem commemorant els 300 anys de la primera pedra de l’Ermita de la Mare de Déu de Berà, al nostre Arxiprestat va semblar-nos bé que aquesta trobada de cristians la féssim a l’Ermita i, així, poder associar-nos a la feliç commemoració de la parròquia i del poble de Roda de Berà. I, tal dit tal fet.
Amb aquest programa convocàrem a participar de la festa a tots els qui volguessin compartir-la : seria durant la tarda del diumenge 17 de juny, a l’Ermita i a les seves places, en la previsió —que no va fallar— que ens fes un temps agradable. I malgrat alguna petita i insignificant alteració, s’acomplí com s’esperava.
A l’hora fixada, i després d’una senzilla benvinguda a tots els presents i d’agrair la presència entre nosaltres de l’Arquebisbe Jaume, convidarem a la Maria de l’Esperança Amill-Rocamora, vallenca que ha posat molt de temps al servei de l’Associació Bíblica de Catalunya, perquè, tal com li havíem demanat ens parlés de “Maria, la dona creient, Mare de Déu i mare nostra”, cosa que va fer amb senzillesa i coneixement de causa. A partir d’algunes de les escenes evangèliques que l’Escriptura dedica a Maria de Natzaret, ens anà acompanyant amb paraules senzilles a descobrir en Maria la dona creient, la dona atenta i servicial, la dona en qui es fa concret i significatiu el projecte de Déu per tots nosaltres : Maria, imatge de l’Església.
Fou el moment destinat a la reflexió meditativa vinculat a la commemoració tri-centenària de l’Ermita que el 1718, passava de ser un edifici més o menys malmès pel pas del temps —amb funcions parroquials i dedicat a Sant Pere apòstol des del segle XII— a ser dedicada a la Mare de Déu de Berà; seguí immediatament una estona de descans per a propiciar la trobada, la comunicació, les salutacions i, també per a donar espais d’intercanvi.
Després d’aquesta estona per les places i entorns de l’Ermita, novament aplegats al seu interior, ens disposarem per a la pregària vespertina de l’Església amb uns moments previs d’assaig de cants per tal d’afavorir la participació de tots els que veníem de diferents comunitats parroquials.
Sota la presidència de l’Arquebisbe Jaume —que per poder acompanyar-nos, acabava d’arribar de Belianes, a l’Urgell, on hi havia hagut una altra trobada arxiprestal i confirmacions— participarem tots plegats en la pregària i lloança de les Vespres del diumenge que amb entusiasme i bona veu, ajudats pels salms i càntics, celebra el Senyor ressuscitat. No ens faltà la paraula planera i amable del pastor sintetitzant el sentit de la trobada i animant a tothom emmirallats en Maria, la Mare de Déu i nostra.
I com és propi i adequat en finalitzar els actes festius a l’Ermita, tots, mentre passàvem pel cambril a venerar la santa Imatge, cantàrem els Goigs de la Mare de Déu de Berà, forma tant popular i tant coneguda i escampada per les ermites i santuaris del nostre país.
D’aquesta manera donàvem pas a l’estona final de la trobada. El grup format per —Miracle Seguí (soprano), Miquel Font (baríton) i Josep Mateu (piano)— amb el programa de «Les cançons líriques de sempre» animaren l’ambient de festa, mentre, amb la bona coŀlaboració dels rodencs, tothom podia compartir beguda, dolços i altres entreteniments per allargar el goig de la trobada i de la festa compartida. Només ens sap greu que Mn. Josep Gil que vingué a la trobada, per la dificultat d’arribar-hi si no es coneixen bé les rutes que cal fer per arribar-hi (urbanitzacions, ferrocarril, túnels, carretera, etc.) desistís tot i que ja tocava la fita. Que no falti el bon humor!