« Recordeu els vostres primers temps, quan, acabat de rebre la llum de la fe, vau sostenir tantes lluites i sofriments: uns vau ser insultats i maltractats públicament, d’altres us vau fer solidaris dels qui sofrien tot això. Vau compartir les penes dels presos i, quan s’apoderaven dels vostres béns, ho vèieu amb goig, sabent que teniu altres béns millors que duren per sempre.
Ara, doncs, no perdeu aquesta valentia; us espera una gran recompensa. Només sofrint amb constància podreu complir la voluntat de Déu i obtenir el que ell ha promès. » (Hebreus 10,32-36)
« Els ha acceptat com una víctima oferta sencera sobre l’altar. » (Saviesa 3,9)
L’any 257, un decret de Valerià, prohibia el culte cristià, les reunions en cementiris i obligava a la jerarquia cristiana a sacrificar. Una segona mesura, el 258, ordenava l’execució dels membres del clergat que s’haguessin negat a sacrificar als déus i a confiscar-los els béns. Amb la de Deci, aquesta persecució fou de les més sanguinàries. Hi hagueren màrtírs a Egipte, a Palestina i a Cartago, a l’Àfrica: Sant Cebrià (14/IX/258). A Roma morí el Papa Sixt amb els seus diaques (6/VIII/258), Llorenç (10/VIII/258). I a Tarragona, Sant Fructuós, bisbe i Auguri i Eulogi, diaques (21/I/259).
Qui havia de pensar que, en els contenciosos civils del 1936, hi hauria a la nostra Església, i a les Esglésies germanes, una florida de martiri com no s’havia vist en segles? Les dades pelades, segons Mn. Josep Raventós que les presentà al Congrés « Església i franquisme » (13-14 d’abril de 2015), són aquestes : Tarragona (136); Barcelona (277); Girona (195); Lleida (270); Solsona (60); Tortosa (316); Urgell (107) i Vic (180). En total, i aquestes només són xifres del clergat diocesà, el conjunt suma 1.541 víctimes que es corresponen al 30,45% del total (5.060). I això que 70 màrtirs preveres queden, encara, per reconéixer. Per als rodencs, però, és dolorós —veient l’estranya balança judicial—, preguntar-se per què Mn. Francesc Mercadé és reconegut beat i Mn. Jaume Figueras no.
Mn. Francesc Mercadé i Rendé,
nascut a Roda el 25/III/1981, fou batejat dos dies després. Poc sabem de la formació rebuda i estudis (tot i que era valorat per les aptituds catequètiques). Fou ordenat el 18/IX/1908. 
Essent rector de Santa Maria de Barberà de la Conca, fou confinat a l’abadia uns dies abans de morir. La seva mort martirial s’esdevingué el 5/VIII/1936, quan, de matinada, se l’endugueren per disparar-li uns trets en passar entre Vallmoll i La Secuita, a la cuneta de la carretera. Fou beatificat a Tarragona, el 13/X/2013, juntament amb Manuel Borràs i Ferré, bisbe auxiliar del Cardenal Francesc d’Assís Vidal i Barraquer, Arquebisbe de Tarragona i 146 companys molts d’ells preveres diocesans.
Mn. Jaume Figueras i Navarro,
nasqué a Roda el 13/XII/1882, on fou, igualment batejat. Després dels estudis eclesiàstics pertinents, fou ordenat el 19/IX/1908.
Essent rector de Santa Maria de Maldà, entre el 23 de juliol i el 27 d’agost de 1936, malvisquè malaltís pel camp i cabanes : d’amagat, l’alimentaven, els feligresos. El 27/VIII/1936, festa major de Sant Macari a Maldà, una patrulla de Cervera el detingué, se l’emportaren en direcció a Tàrrega on hauria de declarar. Però a les envistes de Verdú, per la carretera de Sant Martí de Maldà a Tàrrega, l’obligaren a baixar del cotxe i ferit d’un tir i encara amb vida, el ruixaren amb gasolina, i el cremaren. Un pastor en recollí les restes.