Al catàleg de « PALLIUM » —exposició organitzada a la Catedral Metropolitana i Primada de Tarragona en ocasió de l’XI Centenari de la Restauració de la Seu Metropolicana i de la Repoblació del Camp i Ciutat de Tarragona. 1091-1991.— a la fitxa 92, pàgina 143 hi trobem la presentació del RETAULE DE SANT PERE, atribuït al Mestre de Peralta, que procedent de l’Ermita (la fitxa diu una mica pomposament santuari) de la Mare de Déu de Berà, al municipi de Roda de Berà, al Tarragonès, és actualment guardat i conservat al Museu Diocesà de Tarragona amb el número d’inventari 760-764.
En ser una de les peces entranyables de la història parroquial, volem deixar-ne constància en aquest Portal de la Parròquia, per tal incentivar els qui us el mireu virtualment, a contemplar-lo al MDT quan en tingueu ocasió.
Retaule de Sant Pere de Berà, atribuït al Mestre de Peralta.
La fitxa del Catàleg diu així :
Núm. 92
Mestre de Peralta
RETAULE DE SANT PERE
Pintura al tremp i pa d’or sobre fusta.
♦ 218 x 192 cms. (amb guardapols).
♦ carrer central 170 x 64 cms.
♦ carrers laterals 142 x 52 cms. cada un
♦ predeŀla 178,5 x 35 cms.
Obra tarragonina, entorn al 1500.
Procedent del Santuari de la Mare de Déu de Berà.
Museu diocesà de Tarragona. Núm. inventari 760-764.
I segueix el detall de la presentació :
En el 1938, Chandler R. Post va proposar utilitzar l’apeŀlatiu de mestre de Peralta per designar un pintor anònim però de marcada personalitat artística, autor de dos retaules conservats al Museu Diocesà de Tarragona: l’un dedicat a la Mare de Déu, procedent de Peralta (M.D.T. núm. 2391), i l’altre sota l’advocació de Sant Pere, traslladat al museu des de l’ermita de la Mare de Déu de Berà, que és el que ens ocupa. No tenim cap referència documental que permeti precisar la biografia d’aquest pintor i únicament comptem amb la informació deduïble de les pròpies obres per tractar de perfilar les seves circumstàncies essencials.
La procedència d’ambdues peces permet pensar en la possibilitat que l’artista tingués el seu obrador establert a Tarragona o en alguna de les viles del seu entorn. Malgrat això, cal suposar que la seva formació degué tenir lloc a Barcelona, ja que és un pintor integrat a l’ampli cercle estilístic de Jaume Huguet, més concretament a l’entorn immediat dels germans Pau i Rafael Vergós. Coincidències estilístiques (el plomejat final que modela els volums, per exemple) i de concepte (com pot ser la manera de dibuixar els plecs de la indumentària) avalen aquesta hipòtesi. La utilització d’una sèrie de models iconogràfics derivat directament dels Vergós no fa més que confirmar la suposició. No pot ser casual la similitud de la figura de Sant Joan als Calvaris, tant del retaule de Berà com al de Peralta, amb les que pinten els Vergós al retaule de sant Pere de Reixac (Museu Diocesà de Barcelona, P.G.C. cat. n. 496) o al retaule de Canovelles (col·lecció privada, P.G.C. cat. n. 499). I encara més, l’absoluta coincidència entre tres de les figures de la predel·la del retaule de les santes Justa i Rufina de Lliçà de Munt ((Museu Diocesà de Barcelona, P.G.C. cat. n. 495) i el Crist de la Pietat, el Sant Sadurní i el Sant Sebastià pintats pel nostre artista al retaule de Peralta, amb la significativa diferència que el darrer Sant està invertit respecte al model vergosià; sols pot explicar-se a partir de la utilització dels mateixos cartrons.
És justament aquesta acurada reproducció dels models dels Vergós el que obliga a situar l’activitat del mestre de Peralta molt a finals del segle XV i fins i tot a principis del XVI. Recordem que Pau Vergós està documentat des de 1491 fins a la seva prematura mort, el 1495, i que el seu germà gran Rafael també va morir abans dels quaranta anys, el gener de 1502. En aquest mateix sentit d’una cronologia tardana apunten els paisatges flamenquitzants representats pel mestre de Peralta, que prescindeix dels fons daurats, fins i tot pel que fa al cel.
Bibliografia :
Post, 1938, pp. 553-556. fig. 204. Batlle-Huguet, 1945, 215, làm. LXXIII, 4. Batlle-Huguet, 1952, p. 216, cat. núm. 30, làm. XVII, 2. Gran Enciclopèdia Catalana, vol 3, 1971, p. 453. Gudiol Ricart – Alcolea Blanch, 1986, p. 185, cat. n. 531, fig. 914.
Santiago ALCOLEA i BLANCH