BARTOMEU & NATANAEL

Parròquia de Sant Bartomeu

Unes notes fent llum sobre el passat…

Obviant les èpoques boiroses del primer miŀlenni (tot i tenir, això sí, el testimoni únic de l’Arc de Berà, de l’època d’August), els “llocs” de Berà i Roda apareixen documentats a partir dels segles XI-XII (ref. doc. a Onomasticon Cataloniae, vol. II, p. 453 i vol. VI, p.416 de Joan Coromines, Curial Edicions, 1996).

Amb incerta i escassa població, sembla ser que, tot que Berà sota presions sarraïnes, patiria destrucció (1089), tornà a recuperar-se. Els “llocs” de Berà, Roda, i Creixell, units sota els mateixos senyors, passaran pel domini feudal del monestir de Sant Pere de Casserres (s. XII-XVI) i, després, pel del Coŀlegi jesuïta de Betlem, a Barcelona (s. XVI-XVIII). Fins que s’arribi a tenir identitat pròpia i independent, predominarà la parròquia de l’una o l’altra població. Sant Pere de Berà tingué ja d’antic atribucions parroquials que es mantingueren fins que passaren a Roda (1566). Fou aleshores que el seu retaule fou portat a l’església de Roda d’on passà al Museu Diocesà de Tarragona (1914) : és un magnific retaule gòtic de finals del s. XV, atribuït al mestre de Peralta i dedicat Sant Pere titular de la avui desapareguda parròquia de Berà, amb diverses escenes de la seva vida. (A l’exterior de l’ermita es pot veure una estela i làpides de l’antic cementiri; la font baptismal, passà també a Sant Bartomeu de Roda de Berà). Decaigut l’edifici, deixava igualment els serveis parroquials).

L’Ermita de la Mare de Déu de Berà

armorial

Sobre les dovelles del portal de l’Ermita de la Mare de Déu de Berà, hi trobem aquesta RODA (1718), referent a l’armorial de la població. Mirada amb detall no sembla una simple roda; hi veiem com un dentat exterior, que duu a pensar en una roda mecànica. Serà una aŀlusió a la sínia amb els catúfols, abans força presents als camps i les hortes?

Entrat el segle XVIII, s’iniciava l’ermita que substituïria l’antiga edificació, amb formes del barroc. El 12 de marc de 1718 es posava la primera pedra i el 25 d’agost de 1727, segon dia de la festa major, s’hi feia la primera celebració popular. No serà però Sant Pere qui la presidirà, sinó una imatge de la Mare de Déu vestida i embellida a l’estil del barroc.

Tot quedà destruït després de la fatídica i fratricida violència de 1936-1939. Els anys 50 del s. XX, un nou retaule emmarcant una nova imatge, mostrant quadres de temàtica mariana (anunciació, presentació al temple de Maria, Joaquim i Anna, pares de Maria i l’assumpció) embelleixen el senzill conjunt. L’autoria és d’en Pere Benavent de Barberà i Abelló (1899-1974), barceloní i, els quadres són del pintor i gravador vilanoví, Enric Cristòfor Ricart i Nin (1893-1960).

Sant Bartomeu, apòstol, de Roda

A Roda, el municipi actual a la falda de la muntanya, també hi són habituals les mencions de l’existència d’una església (1277). Més endavant, les Ordinacions de Creixell, Roda i Berà (redactades pels jesuïtes del col·legi de Betlem de Barcelona al s. XVI), deixen clar que l’església de Roda, dedicada a l’apòstol Sant Bartomeu, és sufragània de la de Creixell (1566). Poc més en sabem, donat que en queden pocs rastres ja que l’església era vicaria perpètua (1772) de la parròquia de Sant Jaume de Creixell.

D’aquestes èpoques, quan deu aixecar-se la construcció de l’actual església, en tenim només algunes dates murals : 1612, en una llinda entre l’altar major i el santíssim; 1700, en una finestra de la rectoria; la de 1681 segons es miri al nord o 1891 si es mira a migdia (sota la volta del cor), sembla jugar ambígüament, donat que el 1890 s’engrandí l’església i s’hi posà el cor. Durant aquests anys l’església s’embellí amb el Retaule major de Sant Bartomeu (1761) i el del Roser (1787). No serà fins al s. XIX que Roda adquirirà definitivament autonomia parroquial. I a Roda s’hi vincularà definitivament l’Ermita de Berà (Arq. Francesc Fleix i Solans, 14.VIII.1867).

També la guerra del 1936-1939 deixaren l’església parroquial i el seu arxiu totalment desaparegut, de manera que, actualment tot el que patrimonialitza prové dels anys 40 ençà del segle passat (el Sant Crist gros (28.V.1939). El retaule de Sant Bartomeu costà al 1952, 42.000 pessetes; i així la resta d’imatges que ens recorden els germans del cel. Conserva la mesa de l’altar major (1935), l’enllosat del presbiteri i algunes obres de forja en que hi intervingué Josep M. Jujol, qui treballà també a la Capella de Mas Carreras. El 1997 es feu una reforma a fons de l’església, bàsicament destinada a adecentar i adaptar els espais : n’era rector Mn. Concordi Bonet i el pintor reusenc Carles Arola en feia la decoració mural.

Davant l’afluència de turisme i segones residències a la costa i la necessitat d’oferir en proximitat els serveis religiosos, fou construïda l’església de Sant Llorenç, prop de la punta del Guineu, que beneí l’arquebisbe de Tarragona Josep Pont i Gol i caracteritzada per l’estil funcional de la seva construcció. Un bonic conjunt de vitralls moderns filtren les seves llums a l’interior de la seva nau única. Visiteu-la.

Bibliografia per a ampliar informació :

Solé Morera, Marçal, Roda de Barà, Notes històriques, publicat per l’Ajuntament de Roda de Barà, agost de 2002.
Martorell Coca, Josep M. (coord.), Roda de Berà, dins la col·lecció La Creu de Terme, núm. 32 de Cossetània edicions, agost de 2006.