Crònica agradosa i agraïda dels CCC anys de la primera pedra…
Era diumenge. Pròpiament, la data a commemorar és el dilluns, però com que en els temps actuals tot i ser diumenge és difícil trobar-se tots els qui ho desitgen, imagineu-vos que seria fer-ho un dilluns. El matí, a primeres hores, no ens assegurava un dia esplendent, ja que fins i tot deixà caure algunes gotes. Però tot estava a punt i no hi podia haver marxa enrere.
Però a mida que el matí s’ha anava obrint pas el dia fresc per si mateix, deixava gaudir de l’escalfor del sol. Poc a poc s’hi va anar formant l’aplec. Primer els qui havien de tenir-ho tot a punt, després la gent que feien els últims trams de camí a peu; ens esperarem una mica més i també arribaven la gent gran recollida al poble pels serveis previstos i també, està clar, l’Arquebisbe Jaume que havia de presidir la Missa dins l’Ermita endiumenjada.
Ja hi érem tots. L’Eucaristia és a les 12 del migdia i, encara que passen alguns minuts pot començar sense més ni més. L’Eucaristia és, lògicament, la del Quart Diumenge de Quaresma, tot i que alguns elements, com la pregària dels fidels i alguns cants tingueren coloracions marianes i populars. L’ermita era plena de gom a gom i a la porta d’entrada els de l’exterior, mirraven de no perdre la participació en la celebració.
Iniciarem amb el cant d’aplegament : Sempre que m’invoqui l’escoltaré… fins arribar l’Arquebisbe i el Rector a l’altar per besar-lo —l’altar significa Crist— i així, poder iniciar la festa. Però, abans de continuar, asseguts fou donada la paraula al Sr. Alcalde, Pere Virgili, que digué paraules de salutació a l’Arquebisbe per haver-nos volgut acompanyar; recordà les emocions que en tots els rodencs suscita aquesta ermita i la seva ubicació i manifestà a tothom el goig de poder celebrar plegats els actes d’aquest tricentenari.
Les paraules de salutació i benvinguda a l’arquebisbe per part de l’alcalde.
No faré, evidentment, la descripció detallada de tots i cadascun dels moments de la celebració. Algunes de les fotografies que es prengueren en el transcurs de la missa parlen per elles mateixes.
La primera pàgina de la Litúrgia de la paraula, pròpia del IV diumenge de Quaresma (cicle B) fou del segon llibre de les Cròniques (2Cr 36,14-16.19-23). Diu així :
En aquells dies, tots els grans sacerdots i el poble reincidien contínuament en la culpa d’imitar tots els costums abominables de les altres nacions, profanant així el temple del Senyor, que ell havia consagrat a Jerusalem. El Senyor, Déu dels seus pares, els enviava cada dia missatgers que els amonestessin, perquè li dolia de perdre el seu poble i el lloc on residia. Però ells es burlaven dels missatgers de Déu, no feien cas del que els deia i escarnien els seus profetes, fins que el senyor arribà a enutjar-se tant contra el seu poble que ja no hi havia remei. Llavors els caldeus incendiaren el temple de Déu, derrocaren les muralles de Jerusalem, calaren foc a tots els seus palaus, i destruïren tots els objectes preciosos. El rei dels caldeus deportà a Babilònia els qui s’havien escapat de morir per l’espasa, i se’ls quedà per esclaus d’ell i dels seus fills. fins que passaren al domini persa. Així es complí la paraula que el Senyor havia anunciat per boca de Jeremies : el país fruí dels anys de repòs que li pertocaven; tot el temps que quedà desolat, el país va reposar, fins a haver complert setanta anys.
Però l’any primer de Cir, rei de Pèrsia, el Senyor, per complir la paraula que havia anunciat per boca de Jeremies, desvetllà l’esperit de Cir, rei de Pèrsia, perquè promulgués de viva veu i per escrit, un edicte que deia : «Cir, rei de Pèrsia, fa aquesta declaració : El Senyor, el Déu del cel, m’ha donat tots els reialmes de la terra, i m’ha encomanat que li construís un temple a Jerusalem, ciutat de Judà. Si entre vosaltres hi ha algú del seu poble, que el Senyor sigui amb ell i que hi pugi.»
La primera lectura proclamada per la Maria Fe Vives.
El Salm 136 que acompanya aquesta pàgina bíblica en aquest diumenge IV de Quaresma és l’impressionant cant d’enyor i desig de Jerusalem de l’exiliat i deportat. El pecador enyora també i desitja la pau i els consols de Jerusalem…
Vora els rius de Babilònia ens assèiem tot plorant d’enyorança de Sió.
Teníem penjades les lires als salzes que hi ha a la ciutat.
R. Si mai t’oblidava Jerusalem, que se m’encasti la llengua al paladar.
Quan volien que cantéssim els qui ens havien deportat,
quan demanaven cants alegres els qui ens havien entristit;
i ens deien : «Canteu-nos algun càntic de Sió.» R.
¿Com podíem cantar cants del Senyor en una terra estrangera?
Si mai t’oblidava, Jerusalem, que se’m paralitzi la mà dreta. R.
Que se m’encasti la llengua al paladar, si deixés d’anomenar-te,
si deixés d’evocar el teu record, per motivar els meus cants de festa. R.
El Salm 136 amb la resposta del poble cantat per en Josep Maria Nogués.
La segona pàgina de la Litúrgia de la paraula, pròpia del IV diumenge de Quaresma (cicle B) fou de la carta de l’apòstol Pau als Efesis (Ef 2,4-10). Diu així :
Germans, Déu que és ric en l’amor, ens ha estimat tant que ens ha donat la vida juntament amb Crist, a nosaltres que érem morts per les nostres culpes. És per gràcia que Déu us ha salvat. I juntament amb Jesucrist ens ha ressuscitat i ens ha entronitzat en les regions celestials, perquè davant dels segles que vindran quedi ben clara la riquesa de la seva gràcia i la bondat que ha tingut per nosaltres en Jesucrist. A vosaltres, que heu cregut, us ha salvat per gràcia; no ve de vosaltres; és un do de Déu. No és fruit d’unes obres, perquè ningú no pugui gloriar-se’n. Som obra seva : Ell ens ha creat en Jesucrist, per dedicar-nos a unes bones obres, que ell havia preparat perquè visquem practicant-les.
La segona lectura, la de l’Apòstol, proclamada per la Montserrat Badia.
La pàgina evangèlica que completava la litúrgia de la paraula d’aquest IV Diumenge quaresmal era la de l’Evangeli de Joan 3,14-21 que fa així :
En aquell temps, digué Jesús a Nicodem : «Com Moisès, en el desert, enlairà la serp, també el Fill de l’home ha de ser enlairat, perquè tots els qui creuen en ell tinguin vida eterna. Déu estima tant el món, que ha donat el seu Fill únic, perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna. Déu envià el seu Fill al món no perquè el condemnés, sinó per salvar el món gràcies a ell. Els qui creuen en ell, no seran condemnats. Els qui no creuen, ja han estat condemnats, per no haver cregut en el nom del Fill únic de Déu. Déu els ha condemnat perquè, quan la llum ha vingut al món, s’han estimat més la foscor que la llum. És que no es comportaven com cal. Tothom qui obra malament té odi a la llum i es vol quedar en la foscor, perquè la llum descobriria com són les seves obres. Però els qui viuen d’acord amb la veritat, sí que busquen la plena llum, i que tothom vegi què fan, ja que ho fan segons Déu».
El proclamà el prevere, el rector (JRR), com és habitual que un prevere ho faci. Després l’arquebisbe Jaume adreçà a tots les paraules de la seva homilia evocant pàgines de la història de l’ermita i animant a mantenir la devoció a Maria la Mare de Déu i Mare nostra.
L’Arquebisbe Jaume Pujol i Balcells, durant la homilia.
Mentre es recollia la coŀlecta i era preparada l’ara sacrificial i alhora taula del banquet eucarístic amb la presentació de les ofrenes del Pa i el Vi, tots els presents entonarem la bonica pregària mariana, Déu vós salve, oh Maria Immaculada…, que abans que li fessin adaptacions les del text presents al Cantoral de MD, aquí a Roda ja havien adaptat convenientment. És la coneguda Pregària a la Verge del Remei, lletra d’E. Sunyol, música de Ll. Millet i adaptació de J. Altés, i que en versió rodenca fa així :
Déu vós salve, oh Maria Immaculada Verge santa de Berà!
Gireu vostres ulls, Regina apiadada sobre aquest poble fidel, sobre aquest poble fidel.
Vós sou tota nostra vida i esperança, en la nit ens sou l’estel,
a Vós prega i sospira confiada tota l’Església de Déu, tota l’Església de Déu.
A Crist, per nosaltres pregueu ben amorosa, Verge santa de Berà!
I vingui la gràcia de Déu ben abundosa sobre aquest poble fidel, sobre aquest poble fidel.
S’arribava així al cor de la celebració amb l’Acció de gràcies. I tot i que aquesta és feta amb la Pregària eucarística de l’Església, sens dubte que els 300 anys de la nostra celebració entren dins les grans meravelles i obres de salvació que canta l’Eucaristia de l’Església.
Fent el Memorial de la Passió, Mort, Sepultura, Resurrecció i Glòria del Senyor.
La Pregària eucarística es clou demanant amb intercessions diverses que la gràcia salvadora de la Creu i la Resurrecció, vivifiqui l’Església, els vius i els difunts, la humanitat sencera i la mateixa creació.
Seguí la distribució de la comunió fent nostres els sentiments de Maria quan plena de Déu, visitava la seva cosina Elisabet : El Senyor ha fet en mi meravelles, Sant, el seu Nom. Així se sent interiorment el qui s’alimenta de la Taula del Senyor : fill de Déu, cos de Crist, temple de l’Esperit Sant.
Després del silenci pertinent i pregada l’oració de després de la Comunió, ens asseiem com al començament per, en un tres i no res, distribuir a tots els presents un exemplar de la nova edició dels Goigs, fer-ne una breu presentació de les novetats i característiques i estrenar-los amb la participació de tothom en una diada ben assenyalada : Tres-cents anys que Roda Baixa a invocar-vos a Berà… Verge santa beneïda…
Cant dels Goigs per tots els presents.
Donada la Benedicció final, el missatge era ben clar i joiós : Cal continuar honorant amb la nostra presència, amb la nostra devoció, amb la nostra vida compartida i celebrada aquesta casa de la Mare de Déu de Berà. Tres-cents anys no sonen pas a cansament sinó a continuïtat : Amb la protecció de la Mare de Déu de Berà!
La festa dins l’Ermita finalitzava amb el cant dels Goigs i el pas de tothom pel Cambril personalitzant així, la devoció filial a Maria, Mare de Déu i Mare de l’Església.
Cara a cara del devot amb Maria la Mare de Déu. En aquesta fotografia l’Arquebisbe i Primat de Tarragona, Dr. Jaume pujol i Balcells. Gràcies per acompanyar-nos!
Deixant l’interior de l’Ermita i amb les ganes de continuar la celebració a la plaça, els temps havia fet un canvi. Bufava de valent i, tot i el sol una mica entelat forçava a no abandonar l’abrigall de la roba. Els “Nens del Vendrell” però, no s’arrauliren sinó que alegraren tot l’aplec amb els seus “castells”.
Per completar la trobada i, abans d’anar cap a dinar, un perit assortit de beguda i rebosteria animava tothom a compartir fins l’últim moment.
Els ulls s’ho menjarien tot… la gana no hi falta. És l’hora de dinar.
I això només és el primer dia dels actes d’aquest Tricentenari. Si Déu vol, aniran creixent a mida que entrem al bon temps, durant l’estiu fins entrada la tardor.