Aquest mes d’agost, per mi, és el que completarà el primer any de residència a Roda de Berà. Amb exactitud, hi arribava el primer dia de setembre del 2013 que s’esqueia en diumenge. Unes setmanes després, durant una tarda calorosa de la tardor, pujava a la torre del Cucurull i us dies després feia altre tant pujant al cim del pujol de la Morella, per tenir una mirada de conjunt de la població rodenca.
Ha passat gairebé un any, i ara, davant les festes d’aquest mes d’agost, se’m demana una coŀlaboració per a Info Roda, la publicació mensual independent per a Roda i Bonastre. Ho faig amb molt de grat tot i que és l’únic mes de la roda de l’any que encara no he completat.
Encara avui em sorprèn la diferència que noto entre els diversos espais als que dedico els meus serveis ministerials. D’un costat la població de Roda, amb tot el veïnat tradicional, de sempre, per dir-ho d’alguna manera, però també els qui de fa molt de temps han fet d’aquesta vila la seva casa vinguts d’altres contrades buscant feina i deixant-hi l pell : molt motivats per conservar la memòria del passat i desitjós que continuï enfortint els vincles de tots; després, a baix a mar, a l’església de Sant Llorenç, tota la població amb residència més o menys continuada però amb la característica de buscar-hi tranquiŀlitat i descans : la típica segona residència; famílies amb arrels posades en altres llocs però que es gaudeixen de conviure i, des de molt temps, entre nosaltres. I finalment, l’Ermita de Berà, de tots volguda i punt d’aplec tradicional en els dies assenyalats del curs de l’any : ella, tant ran de l’aigua que dóna un bon servei a les acampades i als qui viuen a la part de ponent de la nostra costa.
Aquests tres espais són els que durant l’any m’han ajudat a anar-me familiaritzant amb el conjunt de la parròquia de Roda de Berà. La parròquia és, amb tot, encara, més complexa. Segons la manera de veure del catolicisme, la parròquia no és només el conjunt dels qui freqüenten l’església parroquial o subsidiàries, sinó tots els qui viuen dintre dels seus límits, siguin de la confessió que siguin. Amb tothom la parròquia cal que es mortri capaç d’acollir, de compartir, de respectar. Aprofito, doncs, aquesta comunicació que se’m brinda a la publicació Info Roda, per oferir-me a tothom qui tingui aquestes mateixes actituds. I per expressar el meu respecte i interès per la gent d’altres confessions cristianes que pugui haver-hi i per la comunitat musulmana que hi és ben visible.
De moment això és tot. Estem a punt de fer Festa Major. Per a mi és encara una part de les costums que em queda per conèixer. Em pregunto com en tant poc espai de territori hi ha quatre poblacions del nostre entorn fent Festa Major per Sant Bartomeu: Alió, Montferri, Albinyana i, evidentment Roda de Berà. És difícil de preguntar al passat com es constituïren aquests patronatges. Per a nosaltres però, són com recórrer a les arrels més fondes de la pròpia identitat. Una Festa Major només mereix aquest nom si hi som tots i no se’n despenja ningú. Són dies de convivència per les cases, al carrer, a les celebracions, als espais i activitats públiques. La festa és sempre més gran si a la participació hi afegim bonhomia, interès mutu, ganes de coŀŀaboració i viure sense exclusions i enemistats. Que tots ens hi puguem trobar. BONA FESTA MAJOR.
[ escrit publicat a INFO RODA, n. 6 d’agost de 2014, publicació mensual independent de Roda de Berà i Bonastre ]