BARTOMEU & NATANAEL

Màrtirs ’36. Documents

Això és el que ressenya el llibre « Víctimas sacerdotales del Arzobispado de Tarragona durante la persecución religiosa del 1936 al 1939 » del Dr. Joan Serra i Vilaró, pàg. 177-178

Jaume Figueras Navarro (13.XII.1882 – 27.VIII.1936).

Natural de Roda de Berà, era rector de Maldà.

El dia 23 de juliol de 1936, el Comitè local l’obligà a abandonar la casa parroquial, i es refugià en la de l’anciana Filomena Capdevila, hostalera dels vicaris de la parròquia, d’on se n’absentà el dia 25, aconsellat pel Comitè local, per tal que s’amagués.

Se n’anà cap a una cabana del terme on alguns bons feligresos li portaven menjar. Havent emmalaltit, tornà d’amagat i a la nit a refugiar-se al mateix lloc dels primers dies. Advertit per un membre del Comitè, hagué d’absentar-se novament, refugiant-se en una altra cabana de cal Fangara, al mateix terme.

En aquesta cabana fou detingut per una patrulla vinguda de Cervera i guiada per algú del Comitè de Maldà, el 27 d’agost, el primer de la festa major que celebra aquella parròquia a honor de Sant Macari el seu patró.
L’obligaren a pujar al cotxe amb l’excusa que havien de portar-lo a Tàrrega per fer certes declaracions.  Sortiren en aquesta direcció i, a la carretera de Sant Martí cap a Tàrrega, a les envistes de Verdú, en el punt conegut per la « costa de la Mare de Déu », hagueren de forçar-lo a baixar del cotxe, ja que ell s’hi negava per no haver arribat encara a Tàrrega com li havien promès. Allí mateix li dispararen un tret i apartat de la carretera a empentes el ruixaren amb gasolina i el cremaren de viu en viu.

Una persona que s’havia amagat per aquells voltants el veié encès i donant alguns salts. Les seves restes les recollí un pastor de Verdú, en poder del qual estaven el 1946.

Extracció corresponent a les dades aportades sobre Mn. Francesc Mercadé i Rendé en el llibre BEATIFICATIONIS SEU DECLARATIONIS MARTYRII servorum Dei Emmanuel Borràs Ferré, episcopi auxiliaris et sociorum in martyrio sacerdotum Archidiocesis et religiosorum Sancti Benedicti de Monteserrato ordinis, Carmelitanum Discalceatorum, Fratrum Minorum Capuccinorum, ex institutis Cordis Mariae Filiorum, Fratum Scholarum Christianorum et Fratrum Tertiariorum Carmelitarum, in odium fidei, uti fertur, interfectorum POSITIONES ET ARTICULI (pg. 276-278, núm. 1505/1-1531/27). Traducció de l’original espanyol.

Servent de Déu Francesc Mercader Rendé, pvre.

1505/1. Que era cert i és veritat que Francesc Mercader Rendé nasqué a Roda el 25 de març de 1881. Fill legítim dels esposos cristians Pau i Maria.

1506/2. Fou batejat a l’Església parroquial de Roda el 27 del mateix mes i any.

1507/3. Fou ordenat sacerdot el 18 de setembre de 1908.

1508/4. El Servent de Déu Francesc Mercader Rendé posseïa en alt grau l’esperit eclesiàstic; aquest esperit l’instà a oferir-se a l’Emm. Sr. Cardenal per anar de Rector a Barberà que estava destinat a quedar-se sense pastor.

1509/5. Aquesta població tenia una escola laica sostinguda per una societat comunista d’obrers. L’estat espiritual de la població era lamentable. Els dies de precepte assistien a la Santa Missa el reduït nombre de dones i cinc homes.

1510/6. El 26 d’abril de 1936 havien de fer la primera Comunió un bon nombre d’infants, però aquests obeïren les ordres prohibitives de la mencionada societat comunista i s’abstingueren de ferla excepció feta de tres nens i quatre nenes. En proclamar-se la República acordaren no batejar a ningú i es complí. Des d’aquesta data Barberà perdé fins i tot el caràcter de catòlic i es convertí en hostil a la religió.

1511/7. En entrar el Servent de Déu en aquell poble se li presentà aquest terrible panorama.

1512/8. El sant Sacerdot començà per visitar a tots els seus feligresos sense distinció d’idees; sofrí no poques humiliacions amb esperit apostòlic i sense desanimar-se. Ja que ells no venen a mi i essent jo Rector de tots, jo he d’anar cap a ells, deia el Servent de Déu.

1513/9. Emprengué la regeneració de la població amb la santificació personal, vida íntima amb Jesús Sagramentat, penitència i amb la instrucció catequètica dels nens que atreia amb la seva bondat i gratificacions.

1514/10. Era molt fervorós, abastant la seva pregària tot el dia i part de la nit. Reservadíssim, discret i prudentíssim en el tracte amb les dones, a les qui mai mirava.

1515/11. Sacerdot humil, equànime, sense fel. Un Sant. El seu esperit sacerdotal l’empenyia a visitar els malalts tot i les múltiples negatives, burles i grossers menyspreus que rebia de les famílies desafectes a la Religió; ell amb constància tenaç, hi tornava sens obtenir, moltes vegades, el fruit desitjat. Tant aviat el Doctor (metge) l’avisava d’algun cas greu, el Servent de Déu volava apressat cap allí encara que pressentís topar amb la roca de la incredulitat i la irreligió.

1516/12. Diàriament, abans de celebrar la santa Missa, passava dues hores davant del Santíssim Sagrament.

1517/13. El Servent de Déu establí el Rosari perpetu, escollint les pitjors hores de la nit.

1518/14. Era molt rigorós en l’observança de la Litúrgia. Endreçat, curós i net en tot el que es referia a la Parròquia, Sagristia i Casa rectoral.

1519/15. Caritatiu amb els necessitats. Per aplacar el Senyor i obtenir les gràcies per al seu poble, usava cilicis metaŀlics. Per a implorar del Senyor misericòrdia per al seu poble, incitava les ànimes escollides a la penitència i la oració.

1520/16. Era sorprenent la seva humilitat : en l’explicació de la Doctrina s’asseia entre els nois explicant-los el Catecisme, mentre alguna dona piadosa instruïa les nenes. No era rar que el sant sacerdot s’assegués en el banc dels nens i obligués a una dona piadosa i formada a explicar la doctrina en presència del Sr. Rector.

1521/17. Tantes virtuts practicades pel Servent de Déu, cridaren l’atenció fins i tot dels seus més acarnissats enemics, que no podien sinó exclamar : Després de tot és un bon home, llàstima que sigui sacerdot, tant sols per això mereix menyspreu.

1522/18. Ja es veia venir l’època fatídica de 1936 i quan li explicaven fets criminals esdevinguts ací i allà de la Península, el Servent de Déu responia : Aquests són els temps de la collita; el Senyor ens els envia per a que recollim grans gràcies; si ara no les aprofitem ¿per quan esperem? Barberà canviarà i esdevindrà piadós repetia.

1523/19. Tres o quatre dies abans de martiritzar i matar el Servent de Déu Francesc Mercader i Rendé, el president del comitè de Barberà visità el Sr. Rector que encara vestia la sotana. Aquell digué : Encara vas vestit així? No vull veure’t més d’aquesta manera! Fou aleshores que el Servent de Déu és vestí de seglar.

1524/20. Quan el comitè segellà el temple, li preguntaren si volia salvar algun objecte valuós, contestant el sant Sacerdot que sí; entrant a l’Església salvà la Santa Reserva que s’endugué a casa seva. No tens més tresor que aquest? li digueren burlant-se’n; No! contestà el Servent de Déu.

1525/21. El comitè li assegurà que no li passaria res i es quedà a la casa rectoral. Diàriament feia la recomanació de l’ànima; en diverses ocasions repetí a la seva domèstica : *No et facis iŀlusions, vindran a buscar-me i em mataran, es cosa segura.

1526/22. El 4 d’agost de 1936 dos milicians de Barberà anaren, de matinada, a detenir-lo; li digué la serventa : On va amb les espardenyes? Posi’s les sabates! Contestà el sant màrtir : No és necessari! A la seva presència cremaren les imatges i objectes de culte després d’haver-lo maltractat de paraula i d’obra.

1527/23. Demanà que el matessin allà mateix, a l’entrada de la casa Rectoral; que no tenia per què anar a declarar a Tarragona. Visc per Crist i per Crist vull morir!

1528/24. Agafà un Crucifix indulgenciat que els assassins li permeteren endur-se amb ell, tot fent-li un gest de menyspreu. Seguí els seus botxins com un anyell obedient, sense queixa.

1529/25. Segons explicà el xòfer a la serventa, el Servent de Déu, en el cotxe, anà tot el temps amb les mans juntes.

1930/26. L’assassinaren només per ser Sacerdot, prop de La Secuita.

1931/27. Barberà, complint-se el vaticini del Servent de Déu, ha quedat transformat. els dies de precepte s’omple l’església; els infants acuden en massa a la Doctrina; en els premers divendres es distribueixen moltes comunions.


Com ho provaran testimonis ben informats, els quals, a més, diran quines són les seves fonts d’informació.


I això és el que ressenya el llibre « Víctimas sacerdotales del Arzobispado de Tarragona durante la persecución religiosa del 1936 al 1939 » del Dr. Joan Serra i Vilaró, pàg. 177-178

Francesc Mercadé Rendé (25.III.1881 – 5.VIII.1936).

Natural de Roda de Berà, era rector de Barberà.

Fou detingut el 5 d’agost, tot i que estava custodiat a l’abadia i a disposició del Comitè local des del dia 19. El dia 23 fou obligat a presenciar la cremació dels objectes sagrats de la parròquia, i al veure tirar a la foguera la imatge de la Mare de Déu del Roser, suplicant encaridament els digué: No tireu al foc a la vostra patrona!

Quan a les sis del matí, del 5 d’agost, els seus botxins anaren a treure’l de casa, els demanà que el matessin allí, davant la parròquia, suplicant-los-ho amb els braços estesos i fent el senyal de la Creu. No l’escoltaren i, pujat al cotxe, a l’arribar a la seva destinació, entre Valls i Vallmoll, li preguntaren : Què, ja has resat prou? I respongué, serenament, que sí. Baixà del cotxe i fou assassinat.

Sobre el mateix Mn. Francesc, diu Mn. Àngel Bergadà al seu opuscle « Martirologi de la Conca, La persecució religiosa a la Conca de Barberà durant la revolta 1936-39 » el següent:

El dia 5 d’agost, a les sis del matí, Mn. Francesc Mercadé i Rendé, rector de Barberà, fou detingut a l’abadia on era confinat. Quan l’anaven a treure de casa, amb el pretext d’anar a declarar a Tarragona, pregà amb els braços en creu que el matéssin allí mateix, davant de la seva parròquia. Digué : Visc per Crist, i per Ell vull morir. No li’n feren cas, i, pujat en un cotxe, prop de La Secuita li van preguntar : Què, ja has resat prou? Ell els respongué que sí, amb tota serenitat. Aleshores el feren baixar del cotxe i, allí mateix, al costat de la carretera, fou assassinat pel sol fet de ser capellà.